EL REGAL DE CARLEMANY
Neix l’any 804 com a lloc de romiatge benedictí depenent de l’abadia d’Aniane: una modesta “cella” per voluntat de Guillem d’Orange, Comte d’Aquitània, parent i conseller de Carlemany. Es convertirà en abadia a l’inici del segle X, i coneixerà un ràpid desenvolupament gràcies sobretot a la fama del seu fundador, però també a la presència d’una preciosa relíquia: el Fragment de la Santa Creu, regal de Carlemany, que va atraure els peregrins en direcció a Sant Jaume de Compostela.
Reconstruïda quasibé per complert al segle XI per l’abat Pere I, església i monestir assumeixen la forma avui visible i esdevenen un famós lloc de recolliment pels nobles del llenguadoc, que s’hi reuneixen abans d’embarcar-se cap a les Croades a Terra Santa. L’abadia prospera fins el segle XV, quan les seves rendes venen dràsticament reduïdes a favor de l’episcopat. La decadència s’accentua amb les guerres de religió: l’any 1569, església i monestir són saquejats pels hugonots. No obstant això, hi ha temptatives per recuperar la vida monàstica, llogada als benedictins reformats de Saint?Maur al segle XVII, l’abadia no es recuperarà mai, i quan la Revolució Francesa la dividirà per posar-la en venda, ben poc quedarà del passat esplendorós.

UN CLAUSTRE SAQUEJAT
A través d’un magnífic pòrtic que recorda els arcs de triomf romans, s’accedeix a l’austera nau del segle XI. Absis i transsepte, lleugerament posterior, alberguen el preciós Relicari de Sant Guillem i el que conté el fragment de la Santa Creu. Sota l’absis es troba una cripta, únic vestigi de la primera església pre-romànica. La decoració externa de l’absis i de les absidioles és magnífica. El claustre, durant un temps a dos nivells, ha patit els ultratges del temps. En subsiteixen dos costats, amb belles arcades romàniques. Moltes de les seves pilastres i capitells esculpits es troben avui al Cloisters Museum de Nova York.

RENUNCIAR A LES GLÒRIES DEL MÓN
Natura, art, història i llegenda s’han unit al voltant d’aquesta abadia, certament una de les més boniques del llenguadoc. El lloc era aspre i solitari quan va ser escollit per Guillem d’Orange per acabar els seus dies en soletat i en pregària. Noble i guerrer, vencedor llegendari dels revoltats gascons i dels invasors sarraïns, Guillem tenia aleshores 48 anys i havia assaborit totes les glòries mundanes. Hom diu que la seva renúncia fou dictada pel dolor de la mort de la seva muller Oribel. Però tries d’aquest tipus no eren rares en aquell temps: a Sant Miquel de Cuixà, abadia als peus dels Pirineus del Rosselló, reposa Pietro Orseolo, que va ser Dogó de Venècia i que va renunciar a honors i riqueses per fer-se ermità .