UN FAR DE L’EDAT MITJANA EUROPEA
Per més d’un mil·leni lloc d’elecció del monaquisme, Sant Miquel de Cuixà, conserva encara a la seva arquitectura les traçes d’un prestigiós passat que es va irradiar per tota l’Europa Medieval. Ja el 900 una petita comunitat de monjos es va establir en aquest lloc, en una església dedicada a Sant Miquel i sota la direcció de l’arquebisbe d’Urgell, Protasi, es va construir un monestir. Sota la protecció dels Comtes de Cerdanya, l’abadia es va desenvolupar ràpidament i endegà un política d’obertura, excepcional per aquell temps, sobre el món extern: els contactes es van estendre des de Roma a Reims, des de Venècia a Tolosa, i Cuixà atreu a nombrosos personatges il·lustres, com el monjo Gerbert d’Aurillac, el màxim erudit del temps, que esdevindrà el Papa de l’Any Mil, amb el nom de Silvestre II. Un dogó de Venècia triarà passar-hi els darrers anys de la seva vida. Un dels més grans abats de Cuixà, Oliva, fill d’un comte de Cerdanya, va estar a l’origen de la “Treva de Déu”, una iniciativa dirigida per allunyar la violència i les arbitrarietats de l’època: L’exemple serà seguit a tota Europa. L’Abat Oliva fou també un gran constructor i va contribuïr a introduïr l’arquitectura llombarda a Catalunya. Després del segle XIII comença a l’abadia un lent declivi que culminarà amb la Revolució Francesa. L’any 1783, Sant Miquel és saquejada, després mal venuda, i transformada en un lloc industrial: les seves pedres més belles són utilitzades com a material de construcció, capitells i columnes desfigurats o dispersos: una part important del claustre es troba encara avui en un museu de Nova York. La vida es repren a Cuixà l’any 1919, primerament amb l’arribada dels monjos cistercencs des de Fontfreda ( Fontfroide ), després amb un grup de benedictins del monestir català de Montserrat, que a hores d’ara encara gestiona l’edifici i la hisenda agrícola que els circumda. Restaurada en gran part gràcies a la intervenció del gran violoncelista Pau Casals, l’antiga abadia ha tornat a ser un punt de trobada internacional: alberga el Festival de música que porta el nom de Pau Casals i prestigioses jornades d’estudi.

A LA FALDA DE MARIA
A l’edifici actual, encara és visible una part de l’església pre-romànica construïda per l’abat Garí a la meitad del segle X: són característics els arcs de ferradura, de tradició visigòtica. Modificada i ampliada per l’abat Oliva entre el 1008 i el 1040, l’església més propiament romànica comprèn aleshores un deambulatori quadrat al voltant de l’altar i diferents absis del quals només en resta una. S’hi afegeix també un cos occidental amb un atri de dues esglésies sobreposades. La subterrània en forma de cripta, i dedicada a la maternitat de Maria està construïda com un anell al voltant d’una pilastra central. És “el pessebre” on va néixer el Déu Infant. La coronava la capella de la Trinitat, avui desapareguda. Oliba afegeix al conjunt dues imponents torres de campanar en estil llombard, d’una alçada de 40 metres, de les que només en resta una. El claustre del segle XII, encara que mutilat pels saquejos, presenta encara esplèndids capitells esculpits amb motius profans sovint orientalitzants. Ha estat reconstruït en part i constitueix un conjunt arquitectònic de gran harmonia.

HISTÒRIA D’UN DOGÓ VENECIÀ
Més mil anys han transcorregut des que Garí, abat de Cuixà, va tornar d’un viatge d’Itàlia acompanyat per un nodrit grup: el seu vell amic Pietro Orseolo, dogó de Venècia, els dos nobles venecians Giovanni Grondonigo i Giovanni Morosini, i San Marino i San Romualdo de Ravenna, fundador de l’Ordre dels Camaldolesi. Deixant darrera les riqueses mundanes de luxe i de poder, aquest homes havien recorregut dos mil kilòmetres per arribar a un lloc perdut dels Pirineus i trobar aquí el camí de la salvació. Romualdo va tornar a marxar per continuar la seva missió terrenal, però almenys un d’ells hi va romandre: Pietro Orseolo, que hi va passar els seus darrers anys en una ermita al costat de l’abadia i hi va morir l’any 988. Aquell que fou Dogó de Venècia reposa en el claustre silenciós i la seva modesta tomba sembla interrogar els que passen sobre el valor de les glòries del món.