UNA CLAUSURA MASSA OBERTA
Segons la tradició, l’abadia va ser fundada als segles VIè o VIIè per Hilari, bisbe de Carcassona. Construïda probablement damunt del lloc d’un ermitatge més antic, l’Abadia benedictina va conèixer al segle X una gran prosperitat i va veure com es multiplicaven les donacions. Va passar aleshores a dependre de l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà, sota la gestió del prestigiós Abat Garí, que va introduïr Sant Hilari a la reforma Gregoriana. Aquest gran personatge, amic del Dogó Pietro Oerseolo i de Gerbert d’Aurillac, va comandar més de quatre abadies. L’any 1237 va ser parcialment reconstruïda, i un segle més tard se li afegeix el bell claustre conservat fins avui. Fortificada durant la Guerra dels Centa anys per ressistir els temps difícils, l’abadia de Sant Hilari no fugirà de la decadència i la seva existència com a abadia es veurà revocada pel decret del bisbe al segle XVIII “perquè ja no hi ha clausura, el claustre és frequentat nit i dia per dones”. L’església abacial és, doncs, reduïda a parròquia.

UNA OBRA MESTRA DE L’ESCULTURA
A més de l’elegant claustre del segle XIV, és digne d’atenció, sobretot, el magnífic sarcòfag de marbre que representa el martiri de Sant Saturní, que es troba en una capella de l’església, l’obra està atribuïda al Mestre de Cabestany, una de les figures més representatives de l’escultura romànica a l’àrea mediterrània. Obra de maduresa, el Sarcòfag de Sant Saturní comprenia tot el vigor i el geni de l’artista, amb els seus traços, inclús violents i caricaturescs. Probablement no era un sarcòfag, sinó un reliquiari. (Reenviant a la Ruta del Mestre de Cabestany)

PÍTIMA "DIVINA"
Dues anècdotes “seculars” caracteritzen l’abadia. La primera té a veure amb el vi, i la segona amb les dones. Pel que fa al vi, els monjos de Sant-Hilari han contribuït enormement descobrint la fermentació natural sobre la que es fonamenta el "champagne" molt abans que la fórmula arribés a la regió d’aquest nom. La descoberta es remunta de fet al segle XVI, i ha format la "blanquette" que encara avui és l’orgull de la veïna regió de Limoux. Pel que fa a les dones, és probable que l’abadia hagi estat sempre molt frequentada perquè reunia una col·lecció de relíquies especialitzades en ajudar les futures mares en els dolors de part: un braç de Sant Hilari i sobretot el seu cinturó vermell de bisbe servien per l’objectiu: Les dones se’l cenyien per aguantar l’angoixa del treball. Pel que fa al seu anell, s’utilitzava per curar les malalties dels ulls, sobretot en els casos dels nens. El que explicaria també l’abundant presència en el lloc de dones joves, presència que en els temps de la decadència assumí altres formes i va conduïr l’abadia a perdre la reputació i l’estatut.