UNA ABADIA QUE HA TORNAT A NÉIXER
L’Abadia de Thoronet neix l’any 1136 com a la comunitat dels monjos vinguts de l’Abadia de Mazan a l’Ardecha, quan Ramon Berenguer, Comte de Barcelona i Marquès de Provença en va permetre l’assentament, sobre terrenys que li pertanyien. L’any 1196 esdevindrà una veritàble i pròpia Abadia i ho serà per uns altres cinc segles: el 1790, però, hi residien només set vells monjos. Pròsper Mérimee la va descobrir i la va salvar de l’oblit ensenyant-la a Revoil, arquitecte i responsable dels monuments històrics. Des del 1873 les tasques de restauració han prosseguit ininterrompudament fins els nostres dies.

LA MÉS ANTIGA
És la més antiga de les abadies cistercenques encara conservades en el seu estat original.
La façana de l’església, amb quasi absència de portes, confirma la tria de renunciar al món, que fou la dels reformadors. D’estil pur i auster, l’harmonia de les proporcions la fa aparèixer més gran del que és en realitat. L’església és de planta basilical amb forma de creu llatina. En els edificis laterals, com al claustre, colpeix l’absència de cap ornament, la qual cosa dóna testimoni del període més antic de l’art cistercenc. Cal esmentar la font del claustre que simbolitza la font de la vida, en aquest lloc consagrat a la recerca del camí espiritual.

UN CAMÍ ESPIRITUAL
Juntament amb les dues germanes provençals, Silvacane i Notre?Dame de Sénanque, l’abadia cistercenca de Thoronet representa la voluntat de reforma i purificació de la vida monàstica que es manifesta a finals del segle XI. La pobresa i l’ascesi tornen a ser centrals en la tria monàstica. Sense cap ornamentació, les línies esdevenen austeres i essèncials, cap d’elles ha de distreure del silenci i de la meditació. Un cop acabats els pòrtics esculpits, l’abadia es reclou en ella mateixa i s’escolten només els sons dels cants dels monjos.