FETA DE PEDRA VERMELLA
No molt lluny de les esglésies de Bouzols i de Perse, aquesta església enfonsada en el verd, a la vora del barri de Bessuéjouls, pertany amb moltes altres de la zona a l’abadia de Sant Víctor de Marsella. Va ser construïda al segle XI amb la pedra vermella de la regió (anomenada aquí “rogièr” ). A despit de moltes restauracions, realitzades sobretot al segle XVI, ha mantingut el seu campanar romànic que amaga un tresor que només per ell ja hauria valgut la pena de realitzar les excavacions: una extraordinària capelleta romànica que recorda per la seva posició a la primera planta, i per la seva estructura a les esglésies carolíngies.

ESPLENDOR CAROLINGI
Qui visiti l’església de Sant Pere ha de pujar, necessàriament, fins al cim, per una escala estreta i balançejant, si no vol perdre’s allò que és una meravella arqueològica. Aquesta capella “sospesa”, dedicada a Sant Miquel, és una petita sala, amb no més de 20 metres quadrats. Dues col·lumnes monolítiques situades als costats de la nau central sostenen la volta. Capitells i arquitraus estan ricament decorats amb una gran varietat de temes: vegetació, animals, ocells, àngels i motius ornamentals (palmeretes, i motius entrellaçats). Un dels capitells és idèntic als que es troben a Conques: representa una sirena bífida amb dos centaures simètricament disposats als costats. L’altar té un frontal decorat amb motius geomètrics, a la dreta un arcàngel que porta un filacteri i a l’esquerra un Sant Miquel amb el drac. La qualitat i la riquesa de la decoració, que acosta harmoniosament els temes arcàics de l’art carolingi als del romànic, converteixen aquesta capella en una de les més extraordinàries de la regió.

LA RÀPIDA VIA DEL CEL
Si el camí que condueix al cel és difícil i empinat, els peregrins que venien cap a l’església de Sant Pere, havien de trobar a l’escaleta que puja cap a la capella, amb esgraons altíssims i incòmodes, una premonició d’allò que els esperava a la fi de la vida. Després, sortint de l’obscuritat de la pujada a aquella sala, tota llum i bellesa, es deurien creure ja al Paradís. L’abundància de l’ornamentació en un lloc tan petit, resta avui una meravella incomparable, reservada al turista tossut que no té por de deixar el camí principal per seguir els camins menys freqüentats.