UN JOVE D’ALTS IDEALS
El segle XI fou una època de gran fervor: van sorgir per tot arreu esplèndids edificis religiosos, es van multiplicar les relíquies i els peregrinatges per la més gran glòria de Déu i per la fortuna d’algunes ordres religioses. Aquest últim fet, en òbvia contradicció amb el vot de pobresa pronunciat a la fundació de les ordres, fou considerat escandalós per alguns joves religiosos que, fidels a la paraula del Crist “ven el que tens, regala-ho als pobres i segueix-me!” que van emprendre un gran moviment ascètic que volia aturar les polítiques ambicioses de les comunitats religioses. Esteve de Muret, fill d’una noble família de l’Auvèrnia va fundar així, sense tampoc haver-ho veritablement volgut, l’ordre de Grandmont, al bell mig de les muntanyes d’Abazac on s’havia retirat del món. Fou un amic seu i deixeble, Uc de Lacerta, qui va redactar la regla d’aquest ordre, fundat sobre la renúncia als béns d’aquest món i sobre la recerca d’una més alta espiritualitat. L’any 1158, un petit grup de religiosos van rebre per Uc II, comte de Rodés, uns terrenys situats a la parròquia de Sant Bauseli, a Comba Romal (que significa Vall dels eremites) on van construir un priorat i una església d’acord amb les regles de l’ordre.

SENSE CAP MENA D’ORNAMENTACIÓ
El priorat és avui propietat privada, és possible, però, visitar l’església, en la que es pot veure clarament, per la seva mateixa planta, la voluntat essencial de sobrietat, quasibé de nuesa. La única nau és rectangular amb volta de canó, sense columnes, ni capitells, ni escultures. L’absis, cobert per una cúpula no té cap decoració exceptuant tres estretes finestres. Si afegim l’aspecte exterior que és el d’una fortalesa tancada en si mateixa, l’església de Comba Romal pot ser veritablement considerada com un veritable exemple de distànciament dels bens materials d’aquesta terra i de la potència de l’esperit en tota la seva puresa.

LA PURESA DE LA PEDRA NUA
El camí que condueix a Comba Romal està immers en la vegetació: quan hom es troba de cop davant d’aquell gran edifici, sòlid i perfectament restaurat, la primera sensació que hom sent és de pau i llunyania del món.
Per arribar a l’església cal donar el tomb a aquella part de l’edifici que avui pertany a mans privades: seguint aquests murs a peu, la sensació es fa més intensa: potència i nuesa. Com si aquí l’art romànic hagués arribat al punt més alt d’allò que volia ser, com si aquí l’esperit hagués aconseguit eliminar tot allò que no era ni meditació ni pregària, com si la perfecció s’hagués traduït aquí en pedra nua i pura, per tota l’eternitat.
Fet singular, els monjos de Grandmont van durant molt de temps anomenats “ bons òmes ”, els bons homes, tal com aquells altres que, a la mateixa època, van predicar com aquests la renúncia als béns materials i la recerca espiritual i que coneixem com “els perfectes” càtars. Però aquesta és una altra història.