CIUTADELLA DE L’HERETGIA
Símbol de la resistència càtara per Croats i Inquisidors, el castell de Montsegur des de dalt d’una empinada muntanya, domina les verdes valls de l’Arieja. Fou l’any 1204, quan el senyor de Pereille, adherint-se a les peticions de l’església Càtara, va construïr en aquest lloc, sobre les runes de la precedent fortalesa, un nou castell. Quan en l’any 1209, el primer exèrcit croat va atacar la regió, Montsegur esdevé el principal refugi no només pels “perfectes” i els creients, sinó també per tots els senyors locals desposseïts pels invasors del nord. L’any 1239 el bisbe càtar Gilabert de Castres, en va fer la seu i capital de la seva església perseguida. Però Montsegur, d’una manera força estranya, durant moltes dècades no va ser envaït per cap exèrcit croat. Les coses van canviar l’any 1242, quan alguns cavallers que van sortir de Montsegur, probablement per demanda del Comte de Tolosa, Raimon VII, van baixar a Avinyonet per massacrar un grup d’inquisidors. Aleshores el senescal de Carcassona, acompanyat pel bisbe de Narbona i per 6.000 homes van posar setge a Montsegur. Després de 10 mesos de resistència, els defensors van pactar la rendició. Era el 2 de març de l’any 1244. Hi hagué una treva de dues setmanes, durant la qual es diu que alguns homes van reeixir a deixar el castell emportant-se el que l’església càtara tenia de més preat: els Escrits Sagrats o monedes d’or? El misteri perdura. Al final de la treva tots els defensors de Montsegur van salvar la vida, excepte els que es van reconèixer com heretges i van refusar abjurar. I el 17 de març de 1244 almenys 215 persones van triar pujar a la foguera: homes i dones, nobles i plebeus, i tota la jerarquia de l’església càtara van morir entre les flames.

MITES, MISTERIS I RUÏNES ARQUEOLÒGIQUES
El castell avui visible no és el mateix que el d’aquell temps, que fou probablement destruït pels Croats pel fet que havia estat contaminat per l’heretgia. El van construir els Levis?Mirepoix, nobles del Nord, fidelíssims al Rei lluís IX del qual el van tenir en feu. Segons l’historiador Michel Roquebert “encara que el castell actual segueix, en la seva planta general, les línies del castell càtar, es tracta d’una fortificació molt restaurada, datable en alguns decennis després del setge.” Les excavacions arqueològiques van treure a la llum les restes del poble, arrapat al voltant del castell, que habia albergat amb tota certesa als càtars, perfectes i creients, i els seus defensors. Estava situat en cemicercle al nord i a l’oest de la fortalesa, sobre petites terrasses, i estava constituït essencialment per petites cases de fusta, poc més que cabanes. Poca cosa resta de les fortificacions més externes: fragments de murs perduts al mig de la vegetació juntament amb projectils de pedra que es remunten als mesos de l’assedi. Resten, però, una gran torre quadrada adossada al mur occidental a la qual s’accedia des d’una rampa de fusta que la comunicava amb el camí de ronda. És també visible una gran cisterna per l’aigua pluvial i una sala guarnida de finestres estretes i allargades. Sobre la disposició d’aquestes finestres hi ha hagut moltes hipòtesis, més o menys esotèriques: encara avui hi ha qui espera a Montsegur, el primer raig de sol del solstici d’estiu, i que llegeix en l’orientació dels murs el reflexe d’una geografia celeste, de la qual el catarisme n’hauria tingut el secret.

EL PRAT DEL MARTIRI
Van baixar en processó de l’alta roca, aquell 17 de març, homes i dones que havien triat la mort per no renegar de la seva fe. Una gran foguera havia estat feta destinada a ells als peus de la fortalesa, en un lloc avui encara anomenat “el prat dels cremats”. Eren més de 200 i de molts d’ells en coneixem els noms, pels registres de l’inquisició que va interrogar els supervivents. Es diu que van baixar cantant vers la mort, que per ells era un retorn al lloc de l’esperit. Durant desenes d’anys aquella fortalesa que es remuntava cap el cel havia representat la seva nostàlgia d’ànimes empresonades a la carn. La foguera de Montsegur es veia des de molt lluny: la veien des de Tolosa, des de la Muntanya Negra, des de Besiers, els perseguits, els fugitius, els torturats i els cavallers proscrits “faidits”, que lluitaven per la seva terra i encara, força anys més, van continuar lluitant. Però la foguera de Montsegur no va aconseguir acabar amb l’heretgia, la qual va sobreviure en la clandestinitat, entre el llenguadoc i la Itàlia septentrional, fins a l’últim martiri: el de Belibaste, cremat a Villerouge Termenes 60 anys després.