LA RECONQUESTA DE LA LLENGUA
A finals del segle XII, la consciència lingüística occitana era clara i aquesta llengua fou una de les primeres d’ Europa en dotar-se de gramàtiques (Les Regles de Trobar, les lleis d’Amor). No obstant això, la pèrdua d’un estatus oficial i el menyspreu institucional de què era objecte van incitar progressivament als escriptors, en els segles successius, a adoptar la grafia sempre menys coherent, influenciada per la fonètica francesa. Fou Honorat de Dinha qui va publicar el 1846 el que es pot considerar com el primer diccionari occità de l’edat moderna. La grafia adoptada per ell s’inspirava en la dels trobadors i era similar a la de la major part de les llengües llatines.
Mistral va dubtar durant molt de temps en la tria d’una grafia pel seu “Tresor del Felibritge”. Influenciat per Romanilha, va acabar triant-ne una que malauradament no s’adaptava bé a les parles occitanes diferents dels provençal. A aquella solució s’hi va oposar l’abat llemosí J. Ros, qui va retornar, en els seus escrits, a la grafia dels Trobadors. Van seguir les seves petjades dos escriptors del llenguadoc, Prosper Estieu i Antonin Perbosc, els quals l’any 1919 van fundar l’«Escola Occitana», establint regles clares amb base científica.
El seu treball fou perfeccionat magistralment pel filòleg Louis Alibert qui va publicar a Barcelona, amb l’ajut de l’Institut d’Estudis Catalans la “Gramàtica Occitana” (1935). L’obra d’Alibert es va completar amb la publicació, l’any 1966 i set anys després de la seva mort, el “Diccionari”, que ha esdevingut obra de referència obligada.